A DIA D'AVUI EL PROBLEMA DE CATALUNYA ES MES PROFUND DEL QUE ALGUNS PUGUIN ARRIBAR A PENSAR, JA QUE EL VERITABLE PROBLEMA ES QUE CATALUNYA VEU PASSAR MOLT DE LLUNY EL DEBAT DE LES IDEES, IMMERSA EN UNA CRISI D'AUTOCONFIANÇA MOLT ALARMANT

La crisi que pateix Catalunya és més profunda del què alguns puguin arribar a pensar. No es redueix al col·lapse de les infrastructures, o al creixent desafecte de la societat respecte als polítics, o a la necessitat d'una aplicació més o menys ambiciosa del nou Estatut. No. La cosa va molt més enllà i el diagnòstic és, per desgràcia, molt pitjor. A dia d'avui el problema és que Catalunya veu passar molt de lluny el debat de les idees. Catalunya està immersa en una crisi d'autoconfiança francament alarmant. Catalunya ha perdut la brúixola i es veu incapaç de definir uns objectius col·lectius al mateix temps que garanteix uns serveis de qualitat als seus ciutadans. En definitiva, Catalunya se sent enganyada i desorientada.

Els polítics som aquelles persones que tenim l'encàrrec de vetllar pel bé públic, d'assegurar el benestar individual i el progrés col·lectiu. Es per aquest motiu que actualment cada vegada menys gent s'atansa a les urnes en les cites electorals. La Catalunya del 2007 està òrfena d'un lideratge intel·lectual, polític i ideològic que emani de les principals institucions del país.Però és que a més a més és evident que tampoc es gaudeix d'un estat de benestar a l'altura de la contribució gens menyspreable que fan els ciutadans amb els seus impostos. El futur no està gens clar, però és que el present, el dia a dia, tampoc arriba als mínims exigibles. Així les coses està quallant la perillosa idea que la classe política està més preocupada de la seva pròpia supervivència que de complir amb les seves obligacions polítiques.I aquesta no és una idea perillosa pels partits... és encara més perillosa per a la pròpia societat. Un clima estès de desil·lusió i de frustració només comporta riscos i conseqüències negatives pel país. Un exemple de tot això l'hem tingut recentment a França.Allà, el debat presenciat pels francesos durant les últimes eleccions presidencials no era sobre si convenien més les dretes o les esquerres... allà el debat era escollir qui tenia més força per treure el país del pou ideològic i social en el que havia caigut.I França va escollir fermesa i idees clares.

Davant d'aquest panorama tan desencisador, Convergència Democràtica de Catalunya es veu amb l'obligació i el deure de fer un pas endavant i de buscar solucions a aquest corrent de fons que cada vegada s'acosta més a la superfície. Un corrent que si no aturem pot arribar a negar les il·lusions individuals i col·lectives de tots els catalans. Es un corrent que pot llençar per la borda tot el que s'ha construït en els últims 30 anys a base de molt esforç i sacrifici. I és just en aquest context en el que Artur Mas llança la seva proposta de refundació del catalanisme.

23 anys de gestió al capdavant de la Generalitat són la millor prova de què catalanisme és sinònim de progrés individual i col·lectiu, sinònim de qualitat de vida. El catalanisme integrador que va aplicar CiU des de la Generalitat va servir per cohesionar una societat que va progressar com mai ho havia fet fins llavors fins al punt de convertir-se en l'enveja de tota Espanya. Hi havia la sensació que el ritme del país era totalment imparable...fins que s'ha acabat la inèrcia i s'ha parat.

Es el moment de tornar a posar el motor en marxa i la manera és amb una nova versió del catalanisme. Un catalanisme transversa que aglutini a tots aquells que pensin que el país funciona millor quan els objectius són clars i els lideratges són ferms. Un catalanisme que transcendeixi i superi la ja caduca dicotomia entre dretes i esquerres més pròpia del segle XIX que del XXI, quan només es parla de lluita de classes en les assignatures d'Història de les escoles. Estem parlant d'un nou despertar del catalanisme, d'un catalanisme posat al dia i preparat pel nous reptes.

Estic completament convençut que tota la gent de CDC, però també moltíssima d'UDC, d'ERC i inclòs del PSC pot compartir aquests preceptes que només pretenen ser un punt de partida en la construcció de quelcom gran i ambiciós que permeti retornar el nostre país al lloc que es mereix. I l'única condició pels qui vulguin incorporar-se al projecte és que no posin condicions. Aquesta ha de ser una aventura majoritària, que arrossegui a totes aquelles persones que s'identifiquin amb Catalunya, que l'estimin i que se la sentin seva (sigui d'origen o d'adopció). Ha de ser un projecte que arrisqui, que serveixi per fer avançar la societat en paràmetres de progrés individual i col·lectiu, de benestar, de competitivitat, de projecció internacional i de qualitat democràtica. I encara més important que tot això: ha de ser un projecte creïble. Cada català i cada catalana de sentiment catalanista ha d'entendre'l com propi, com un projecte al que s'hi pot sumar per aportar la seva il·lusió, la seva ambició i tot el seu sentiment.

David Madí i Cendrós es portavoz de CDC

© Mundinteractivos, S.A.